Edurne

No et vull lluny

2012-02-15T13:13:00.000-08:00

No puc dir que estigui trista. Tampocpuc ser tan atrevida de considerar que no estic passant per un bon moment. Defet, ja fa uns mesos que he après a tocar el Paradís amb les meves pròpies mans.Així doncs, què em passa? Em sento bé amb tots els projectes que tinc entremans, tinc ganes de tirar-los endavant i de treure’n el màxim de suc, però hiha cops que em sento terriblement buida. La meva vida ha fet un gir radical enpoc temps, fet que segurament m’ha afectat més del que jo vull creure. Tot iaixò, sé perfectament que fer-se gran comporta canviar certes coses de lanostra vida, i sé que no em penedeixo de res del què he fet. Però què passa siet dic que et necessito? Què passa si et dic que sense els teus petons sentoque em manca la vida? No et canses de repetir-me que et dono forces, i jo, migembadalida, perdo l’ocasió de dir-te el mateix. Em perdo en els teus ulls quan em miren amb nostalgia, amb enyor. Durant molt de temps he estatuna dona de gel, de vegades encara actuo com a tal, però tu m’has ajudat aveure tot el què hi ha dins meu. Terriblement passional i impulsiva, m’hellençat al buit per regalar-te part de la meva vida. Això costa, amor, costamolt, però quan estic entre els teus braços m’oblido de tot això i desitjo, ambtotes les meves forces, que cada dia em despertis amb un suau petó als llavis.

No sigueu tan covards

2012-01-28T07:28:00.000-08:00

Estimats anònims impertinents i,pràcticament, analfabets. Envejo la vostra capacitat intel·lectual i la vostravalentia a l’hora de deixar comentaris, sense firmar, és clar. Tot i així, feuque això d’escriure es converteixi en una passió cada cop més divertida. L’últimcomentari, m’ha deixar sense sang a les butxaques. No et prenguis tot el què diré com una cosa personal, que no va només per tu, sinó per tots els/les que deixeu aportacions sense massa sentit. Anònim, dius que volsexperimentar orgasmes amb mi, ja que tan en sé? Mira, en cap cas he dit que en sàpiga,ara, si és el què penses, ja és problema teu. A més a més, no és per passar-mede llesta ni res per l’estil, però només experimento orgasmes amb un home, elqual, a més de fer-me deixar la ment en blanc, té neurones en funcionament. Percert, follar més o menys no fa que la meva mala llet disminueixi, per tantsubestimo el teu consell. Què hi farem! Hi ha gent que neix amb la capacitat d’inflamar-seamb facilitat i, per sort o per desgràcia, jo estic dins aquesta classe degent. No tinc cap problema en dir-te per aquí que, si tan buits de sentittrobes els meus textos, senzillament, no els llegeixis. Tu deixaràs de llegirtonteries i jo deixaré de rebre comentaris estúpids. També et dono lapossibilitat de dir-m’ho a la cara, conscient que quan us separeu d’un ordenadori heu de mostrar la vostra identitat, us convertiu en autèntics covards.Pensareu que em sobra la xuleria i que us creieu capaços de dir de tot, doncs feuel què us apeteixi, que de gent poca vergonya en conec molta. I penseu el quèvulgueu, de mi i dels meus escrits, que dubto que us hagi de donar lesgràcies algun cop a la vida. Si em teniu ràbia o decidiu jutjar-me sense conèixer-me,utilitzeu el cervell, que de gent com ovelles ja n’hi ha suficient. Deixeu d’entraral meu bloc si tan us ofèn, però, parlant clar, deixeu de fer la pena. Laveritat és que gaudeixo escrivint textos com aquest, sense cap caire literari.Puc acceptar comentaris que no comparteixin les meves opinions, però comentariscom els que deixeu fan que em vinguin ganes de plorar. Per l’amor de Déu,madureu i, sobretot, apreneu a escriure. Que l’ortografia no segueix lapronunciació del nostre poble! Abamba!

Ahir, 15 de gener

2012-01-16T05:06:00.000-08:00

Avui, un dels meus contactes deFacebook ha actualitzat el seu Estat amb la següent dita: A todo cerdo le llegasu San Martín. I bé, tot i que potser no ho posava exactament per això, a mi m’havingut a la ment Manuel Fraga. Sóc conscient que la hipocresia humana fa quetot fill de puta en vida, un cop mort, es converteixi en una bellíssimapersona, però m’és igual. Franco no era un sant, i els que el seguien, entre d’altresManuel Fraga, tampoc. Una figura cabdal en la Transició de la dictadurafranquista a la democràcia, un dels pares de la Constitució espanyola, però nodeixava de ser un alt mandatari del franquisme, i no hi ha volta de fulla. Hiha molta gent que diu que és important perdonar i oblidar, jo no penso elmateix, i pel que es veu gran part de la societat tampoc. Trobo denigrant que se’nsocultin qüestions del nostre passat, d’un període controlat per un energumen,catalogat com a Generalísimo, dictadori assassí, que va fer plorar als seus súbdits quan, per fi, va morir al llit.El tema en torn al franquisme no és senzill d’explicar, hi ha molts elementsque cal conèixer per jutjar amb plenes facultats aquest període. Jo no sócespecialista, ni molt menys, però no per això he de callar el què penso. Araque Fraga és mort se’l mostra com un partidari de la democràcia, ensenyant laseva cara “bona”, quan tothom hauria de tenir present que en els seus anys vaser prou valent per gestionar centenars de calumnies contra els qui no seguiena tota la colla de feixistes que habitaven la Península. Que no m’expliquin arahistories, i que no em venguin la noticia com una raó més per plorar. Tinc unabotella de bon vi al frigorífic. Ha arribat el moment d’encetar-la.

Caminant entre la boira

2012-01-10T16:07:00.000-08:00

Convivim amb la boira,ens hem acostumat a ella, la veiem com una cosa nostra, però quan apareix ambtotes les seves facultats l’odiem. Doncs bé, sempre dic que a mi els dies deboira no em desagraden, tot i que mai dic que no a un dia d’hivern assolellat.El cas és que el dia que acabem de deixar endarrere ha estat protagonitzat perla boira, densa i plana, però que a mi m’ha donat una terrible sensació deprotecció. Sí, ara fa una estona, quan tornava cap a casa amb el cotxe,circulava sola per la carretera, tot just veia les llums que indicaven algunainfraestructura en la llunyania, o les senyals de trànsit, quan ja les teniapràcticament a sobre. La boira no deixava veure molt enllà, però em sentiasegura, com si res pogués entorpir el meu camí, com si res pogués traspassaraquella espessa cortina. I un cop fora del cotxe, lluny del poble, amb lesclaus de casa a la mà, m’han vingut ganes de posar-me a caminar sota la llum dela lluna, que ahir a la nit governava el cel completament plena. Tot i el fred,em sentia a gust caminant, observant l’efecte que es produïa quan deixavaescapar aire calent per la boca i aquest xocava amb la fredor de la nit. Heestat una estona caminant, escoltant les meves passes, les pedres cruixin sotales meves bambes de trekking, mentre pensava en les meves coses. Hagués estathores caminant, meditant, però toca anar al llit, que d’aquí unes hores donaremla mà a un nou dia.

Inspiració, t'estic esperant!

2012-01-10T11:55:00.000-08:00

Fa una estonahe pensat: Au, ves a actualitzar el bloc, a veure si et surt alguna cosa deprofit! I ves per on, avui no em surt cap post d’aquells plens de sentiment, d’amor,de mil colors i emocions fantàstiques. Avui... bé... avui ha estat un d’aquellsdies en els que abans d’anar al llit penses: És un miracle que no hagi matat aningú. De vegades sóc borde, molt, massa i tot, però els dies que em despertoamb el cap girat per algun motiu, no hi ha res a fer. I és com si a cadapersona que et vingués dient-te que no cal posar-se així, que et tranquil·litzis,i coses per l’estil, te la imaginessis sense dents, o amb els morros inflats,de la plantofada que li regalaries si prou et toqués elsco(piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii)llons, o els ovaris, en el meu cas. El fetés que la part que raona del cervell, que gràcies a... no, a Déu no. Que,gràcies a les meravelles del funcionament de la maquinària humana, en dies comels d’avui encara funciona, no acabes atacant de mala manera a qui en el fonsnomés et vol ajudar. I bé, ara espero que es faci l’hora de sopar, i com que jahe acabat el Power Point que he de presentar demà a classe, doncs m’he posat aredactar aquest text que, si molt m’apureu, potser no hauria de veure la llum. Enfi, m’acomiado, fins que tingui coses amb fonament per publicar, que ja toca!

Un plaer deixar la ment en blanc!

2012-01-03T10:33:00.000-08:00

Ja fa dies que penso en escriure un post una mica mancat de complexes, sense massa sentit potser, però amb el qual explicar una cosa que gairebé em meravella. De tots és sabut que el sexe és bo per la salut, per què enganyar-nos? Es recomana la seva pràctica, fins i tot estudis més recents intenten donar una mica més de valor al sexe oral, afirmant que pot reduir determinats càncers, en definitiva, el sexe és saludable. Per desgràcia, encara avui dia, és un tema força rodejat de tabús i prejudicis, però, per ser sincera, a mi tant me fa. El cas és que hi ha una cosa del sexe que em meravella: els orgasmes. Sí, sense orgasmes el sexe no és...bé...no és satisfactori, i tot i que hi ha milers de tipus d’orgasmes i cadascú els deixa sortir de la manera que vol, tots tenen una cosa en comú: Fan que qui els experimenta senti una immensa sensació de pau. No és pas per fardar, disculpeu-me, però m’encanta sentir com amb cada orgasme la meva ment queda completament en blanc, sense pensar en res, sense mals de cap, com si estigués flotant en un núvol. És com si s’aturés el temps, com si no hi hagués més món del que en aquell moment pots observar amb els ulls, tot inundat de tranquil·litat i de benestar. I la veritat, que més voldria jo que altres coses del dia a dia tinguessin els mateixos efectes. Ho veieu? Quina tonteria de post! Però volia escriure-ho! Ja sabeu que de tant en tant m’agrada escriure coses que no tenen massa substància, sense valor literari ni res de res, però la vida és massa curta per agafar-s’ho tot amb serietat. Sé que no he descobert Amèrica, ni molt menys, però ja ho sabeu, no va gens malament fer que la vostra ment es quedi en blanc.

Ho faràs?

2012-01-02T12:16:00.000-08:00

Sigues feliç. No deixis de somriure. Lluita per tot el que desitges. No deixis mai de somiar, però sempre amb els peus a la terra i conscient de tot el que pots assolir. Deixa’t enamorar, deixa’t estimar. Enamora i estima. Plora quan faci falta, sempre que sigui necessari treure el què dins et mata. Agafa a qui no vols veure caure. Demana ajuda quan faci falta, sense pors, sense vergonya, demana-ho sempre que calgui. Posa’t al cap que ets algú important, una peça imprescindible dins aquest gran puzle que es fa dir món. Gaudeix de les sorpreses de la vida, assaborint cada tastet de felicitat. Descobreix la criatura que portes dins, deixa-la sortir alguna estona, deixa que inundi el teu espai de tendresa i innocència. Esforçat en allargar el temps, en no perdre més segons del compte entre mals de cap i taques negres. Pateix pels qui estimes, intenta’ls protegir de les maldats, però conscient que de vegades no podràs. Agafa’t a la vida, agafa’t ben fort a ella, deixa’t portar. Ja fa un temps que vas començar aquest viatge, doncs anima’t a mirar sempre endavant. Tanca els ulls un moment, pensa en les coses que et fan sentir bé, feliç. Obre els ulls, mira al teu voltant i assegura’t que totes elles estan al teu voltant. De no ser així, agafa’t ben fort i lluita per aconseguir bona part dels teus desitjos. Fes-me cas, valdrà la pena.

2012, t'esperem!

2011-12-31T12:56:00.001-08:00

Queda poc més de dues hores per dir adéu a l’any 2011. Recordo que acomiada el 2010 va estar tot un descans, ja que aquell any no va venir acompanyat de massa coses bones, però aquest no ha estat pas així. 2011 ha estat un any ple de sorpreses, de noves aventures, de noves experiències, tot plegat coses que m’han fet veure la vida d’una altra manera. Ara l’olor de menjar inunda tota la cuina de casa, la tertúlia familiar és agradable, tot comença a estar pràcticament llest, i jo desitjo entrar al 2012 per continuar endavant i aconseguir part dels meus reptes. 2011, sempre seràs un any important en la meva vida, per motius ben importants, però la vida continua i el temps mai es rendeix. Ara toca donar la benvinguda al 2012. FELIÇ ANY NOU! Que puguem seguir compartint moltes coses!

Tronc de Nadal

2011-12-24T12:32:00.000-08:00

Les festes de Nadal són per passar en bona companyia i sempre acostumen a venir carregades de solidaritat i bons desitjos per als que estimem, és per això que moltes llegendes i tradicions d’aquests dies tenen relació amb ajudar als que ho necessiten. A casa nostra, Catalunya, milers de persones aquesta nit faran cagar el tió, o el tronc, com diem a les terres de Ponent. Doncs bé, sabeu quina és la llegenda que està darrera d’aquesta bonica tradició? Jo us l’explicaré...
Hi havia una vegada una família tan pobra que gairebé no tenia per menjar. És per això que es podien permetre poques menjades al dia, i la canalla sempre eren els primers en menjar, per tant, els pares molts cops havien de passar amb un trist tros de pà. Però la nit del 24 de desembre, quan els menuts ja havien sopat i els pares intentaven repartir-se el poc menjar que quedava, algú va trucar a la porta. Estranyats que algú pogués visitar-los tan tard, van obrir la porta amb precaució i van veure que qui havia trucat era un avi que feia cara de son i de gana. El van convidar a entrar a la seva modesta casa, li van oferir menjar, el poc que tenien, i també un lloc on dormir. Al matí següent, quan la família es va llevar, van comprovar que no hi havia ni rastre de l’ancià. Van buscar-lo per tot arreu, i quan van decidir entrar a l’estable, van veure que damunt del tronc d’arbre que utilitzaven per fer llenya hi havia una nota escrita a mà, firmada pel seu convidat de la nit anterior. Segons la nota, si pegaven tres cops ben fort al tronc demanant un desig, aquest els cagaria tot el que desitgessin. I així ho van fer, demanant menjar i diners per poder portar una vida una mica més digna. El tronc els hi va concedir tot el que ells van demanar. I és que el misteriós ancià que havien acollit la nit passada, estava tant agraït per la seva generositat, que havia decidit otorgar aquell poder al tronc que mai més deixaria que tornessin a passar gana.
Doncs bé, espero que us hagi agradat. De ben segur hi ha una altra versió, però a casa meva només coneixem aquesta. Dit això, espero que aquesta nit el tronc us cagui tot el què li heu demanat.
BONES FESTES!

Em quedo amb tu

2011-12-13T07:44:00.000-08:00

Els teus ulls, aparentment insignificants, d’un color més aviat comú, de vegades alegres, d’altres tristos. Els teus ulls són dos estels pel sol fet de ser teus, brillen en el meu cel, que ets tu, la meva vida, la meva mort. M’hi perdria en es teus ulls, sense temor a no saber-ne sortir, sense por a no trobar la manera de tornar endarrere per no deixar-me atrapar per ells. De fet, ja no sé com retrocedir, com tornar a la meva vida d’abans, quan no et coneixia, quan encara sospirava per desitjos impossibles. I ara...mira’m ara, presonera dels teus ulls i tot el teu tu, atrapada per tot el que em dones, per molt efímer o fugaç que sigui de vegades. Ja ho saps, no sóc jo la persona més indicada per criticar l’excés de velocitat, que més voldria jo que poder parar el temps. Aturar el ritme del món, parar-lo, i quedar-me tot el temps que volgués al teu costat, perquè com més et tinc, més et vull. La teva mirada, la teva boca, les teves mans, tot el que em regales, et fa el que més vull, el que més desitjo. I et necessito, com un estel que necessita la brisa lleugera per poder volar sense entrebancs, et necessito com necessito respirar, per això em quedo amb tu, al teu costat, presonera dels teus ulls, que ja sé com ploren.

Off

2011-12-08T09:33:00.000-08:00

Què vols que et digui? Avui no tinc massa ganes d’escriure un d’aquells textos que tant t’agraden. Avui em quedaria tot el dia asseguda al sofà, mirant la llar de foc i deixant-me hipnotitzar per les flames. No. Definitivament avui la inspiració m’ha deixat sola. Vaja! Ara feia dies que no passava...
Senzillament, et trobo a faltar.

El meu Paradís particular

2011-11-29T12:08:00.000-08:00

Hi ha qui diu que quan marxem d’aquest món podem anar a parar al Paradís. Normalment, el relacionem amb la religió, però a mi no m’ha fet falta marxar d’aquest món ni creure en cap Déu per saber com s’està en aquest meravellós lloc. Conec una manera d’arribar-hi, d’experimentar la joia que s’hi respira, de veure-ho tot ple de colors, on l’aire és pur i fresc, on hi ha una llum més gran que el sol que m’invita a pensar que estic submergida en la felicitat més absoluta. El meu Paradís no és ni molt proper ni molt llunyà, el puc trobar en qualsevol lloc, a qualsevol hora, de matí, de tarda, a mitja matinada, tant és l’hora que sigui. Hi arribo amb facilitat, però amb impaciència. El meu Paradís es troba on és ell, a qualsevol indret, a qualsevol moment, entre mil petons, on no hi ha lloc per penedir-se de res, on sentir-se més vius que mai, on tant ell com jo només volem una cosa: Seguir trobant el nostre Paradís particular, sentint-nos immortals i eterns.

Rínxols, metall i somriures

2011-11-20T07:28:00.000-08:00

Quan em vas conèixer tenia el cabell curt, portava arracades de fusta i estava enfadada amb mig món. Em llevava al matí i començava el dia sense gairebé cap il•lusió. La mateixa rutina de cada dia em feia omplir els dies amb accions i fets que, tot i no voler-ho reconèixer, no m’omplien per a res. Em vas agafar en un període crucial de la meva vida, a punt d’iniciar una nova aventura, un nou projecte que acabaria per ensenyar-me com són de veritat les persones. Sense gairebé adonar-me’n vas esdevenir el motiu pel qual em llevava amb un somriure, amb ganes de reinventar-me, amb el valor suficient per acabar amb el que no m’agradava. Amb poc temps em vas oferir la teva vida, el teu cor, la teva manera de veure les coses, i m’hi vaig veure tan identificada que vaig decidir no allunyar-me de tu. Ara, que ja tinc més cabell i els rínxols es refreguen pel meu clatell, ara que ja he canviat les arracades de fusta per les de metall, ara que ja he après a acceptar la vida tal com vingui, ara que he aconseguit treure’m de sobre alguns prejudicis, ara només em queda dir-te que vull estar al teu costat tot el que em queda de vida. Ara que t’he trobat, ara que m’has ensenyat el sentiment més proper a la felicitat, vull quedar-me amb tu, per sempre.

Comença una nova etapa

2011-11-17T10:45:00.000-08:00

Feia molts dies que no actualitzava, és per això que demano disculpes ja d’entrada. Avui he sentit la terrible necessitat d’escriure unes quantes paraules en aquest bloc, malgrat siguin paraules sense massa fonament o sense un tema determinat darrera. És ben sabut que el dolor sempre ha inspirat als poetes, que la tristesa a parit centenars de joies de la literatura, que quan estem tristos i preocupats per alguna cosa qualsevol estona és bona per treure el què ens fa estar malament. Ja fa dies que hi penso, i és que sense adonar-me’n he tancat una etapa de la meva vida que en el seu dia em va portar a escriure desenes de textos melancòlics i romàntics, la majoria d’ells dedicats a una persona que durant molts anys va ser un motiu prou fort com per pensar que no hi havia res impossible. És curiós veure com, amb els anys, he deixat córrer el somni d’aconseguir un petó dels seus llavis, una carícia de les seves mans, unes paraules dolces de la seva boca. Ara ja no penso en res de tot això, m’he quedat només amb un bon record de la seva persona, però deixant enrere tots els sentiments que quan tenia només tretze anys em van obligar a estimar com una autèntica dona. I ara, que he conegut quin és el vertader significat de l’amor, crec que puc donar per tancada una etapa ben significativa de la meva vida. Tanco una porta, però n’obro una altra, amb moltes ganes i il•lusió, ben acompanyada, amb força, sense penedir-me de res. I la veritat és que vull que m’acompanyeu en aquest nou viatge. Seguiré per aquí, fent el que ja fa més de dos anys que porto fent. Aquest bloc, de moment, encara té molt camí per recórrer.

Ciao Sic!

2011-10-25T07:37:00.000-07:00

Aquest diumenge 23 d’octubre, el món de l’esport, i en especial el de la moto GP, es va posar el crespó negre. Marco Simoncelli, conegut com Sic, es deixava la vida al circuit de Sepang, Malàisia, desprès de perdre el control de la seva moto i ser envestit per dos pilots, concretament Edwards i Rossi. Hauria pogut escriure sobre el succés el mateix dia de la tragèdia, però vaig decidir no fer-ho. La veritat, a la nit em vaig mosquejar una mica sobre el tema. Podeu pensar que sóc radical, o senzillament que no tinc sentiments i que millor hauria de tenir la boca tancada, però em va posar de molt mala llet veure quanta falsedat hi ha repartida per aquest món. Sic, durant els últims temps, va ser un dels pilots més criticats, inclús més odiats, si molt m’apureu. La seva forma de conduir, agressiva i esbojarrada, havia fet que més d’un company de fatigues s’enfrontés amb ell. La crítica espanyola, sobretot, l’havia mal jutjat per les friccions que va tenir amb Pedrosa i Lorenzo. Era un irresponsable, un pilot kamikaze que posava en perill als seus companys, deien alguns dels que s’entenen sobre motos. Jo, des del punt de vista d’una aficionada de les carreres de moto GP, només puc dir que a mi m’agradava com conduïa. Sí, és cert, era un boig a la pista, anava sempre al límit i va arribar a fer maniobres que eren dignes de sanció, però era un bon pilot i aportava un toc d’emoció a les carreres. El vespre del diumenge, en veure mil i una mostres de condol em vaig esgarrifar. No m’ho podia creure. Les xarxes socials estaven a rebentar de fotos del jove pilot, algunes acompanyades amb missatges força emotius, cors i cares de tristesa. De ben segur, un bon percentatge d’aquelles fotos estaven posades per usuaris que, morts de fàstic i presoners del morbo que això comporta, s’havien unit a les mostres de condol dels que sí ho podien arribar a sentir. Una cosa és lamentar-se per la mort d’una persona, i l’altra és portar el tema a l’extrem. La veritat, és ben cert que quan morim ens convertim en bellíssimes persones, immunes als defectes, estimades per tots. Ja només em resta dir que sí, que el trobarem a faltar, era un boig amb la moto, però un GRAN boig.

Imprescindible

2011-10-21T10:31:00.000-07:00

I no voldria res més ara que no fos estar amb tu. Potser per veure’t somriure, potser per dir-te a cau d’orella que sempre hi seré. La tardor és poc alegre, els colors ocres i marrons decoren el paisatge, el fred entra a les cases poc a poc, tot sembla canviar d’aspecte, fins i tot nosaltres mateixos. En aquests dies, en els quals les nits ja comencen a ser fredes, em venen ganes de dir-te que malgrat el camí no sigui fàcil valdrà la pena. De vegades, jo mateixa penso que això no hi ha qui ho aguanti, però quan em fas un petó, em regales el teu temps o et mostres tal com ets, hi ha alguna cosa dins meu que m’empeny a estimar-te amb totes les meves forces. Ara, més que mai, sento la necessitat de fer-te el més gran dels petons, de tenir-te entre els meus braços per recordar-te que val la pena ser feliç. Ara, mentre veig com el sol va caient darrera les muntanyes, desitjo tenir-te al meu costat, per no soltar-te, per gaudir de la teva presencia, per demostrar-te que per mi ets especial i gens prescindible.

"Un dia sense somriure és un dia perdut."

2011-10-14T09:15:00.000-07:00

Sabeu què seria realment genial? Recuperar el somriure de quan érem només criatures. És increïble la força que desprèn un somriure ple d’innocència i tendresa. Aquest mati, en el moment menys esperat, m’he topat amb una nena que conec d’haver-la tractat uns quants cops. M’ha mirat, ha somrigut i m’ha saludat energèticament amb la seva mà esquerra. M’he desfet, per què enganyar-vos? Aquella dentadura que mostrava els típics indicis de caiguda i canvi total, els clotets a les seves galtes i els ulls foscos han fet que somrigués durant uns segons. Llavors he pensat que hauríem de poder tornar a la nostra infància, ni que fos només per recordar què és viure sense mals de cap, portant sempre un somriure com a bandera, pensant que mai ens faltaran uns braços que ens envoltin quan més ho necessitem. I així, anar creixent, aprenent a veure que els somriures són la millor arma per destruir qualsevol adversitat.

No val la pena treure's la vida

2011-09-27T11:59:00.000-07:00

Li agradava aquella via. Sempre hi havia anat. Ja de ben petit hi passava moltes hores jugant amb els seus amics. Els seus pares li deien que no hi anés, que podia ser perillós, però a ell tant li feia, era un nen i només pensava en jugar i en ignorar els consells dels adults. Amb els anys, però, aquella via es va anar convertint en pràcticament un lloc de culte. Sí, és cert, no és un escenari massa bonic, tot s’ha de dir, però per ell aquell conjunt de travesses de ferro i bigues de fusta era molt més que una simple via. Per ell, aquell lloc era especial. Li agradava passar les tardes assegut en una pedra que hi havia tot just al costat, i des d’allí veia passar els trens. Li agradava el soroll que feien, els xiulits de les rodes, el bategar del vent entre la ferralla de sota la locomotora i l’aire fruit de la velocitat. Sempre s’havia sentit sol. Tenia amics, sí, però cap d’ells era suficient per omplir el buit que tenia dins. Era aparentment feliç, però per dins alguna cosa no el deixava viure en pau. De vegades, per molt desagradable que pugui semblar, havia pensat en tirar-se a la via. Sí, fins i tot un cop ho havia intentat. Recordava aquell moment cada dia, detall a detall. Recordava que era una tarda de febrer, la boira dificultava la visibilitat, feia fred i no portava jaqueta. Alguna cosa li cremava per dins, li costava respirar, engolir la saliva que produïen les paraules que mai havia dit. De cop, tot s’havia fet fosc, només volia una cosa: deixar de respirar i dormir en pau. Va tancar els ulls i va deixar el seu cos mig mort. Les cames li feien figa, les llàgrimes li regalimaven galtes avall, moquejava i tancava els ulls amb força. Ho havia de fer, n’estava segur, i, de sobte, va sentir una veu que el va fer tornar a la realitat. Allí, a l’altre costat de via, hi havia una noia que ja havia vist altres cops. Li va demanar si us plau que no es tirés, que segur que podia solucionar els seus problemes, que la vida s’ha d’agafar amb valor, que de res serveix anar-se'n així. Va reflexionar, si més no, aquella noia podia ser que tingués raó. No estava sent valent, la gent que se l’estimava no mereixia la seva pèrdua. Va començar a plorar com un nen, va caure a terra, cridant, expulsant tot el dolor que ja feia anys que portava dins. Ella s’hi va apropar, es va posar al seu costat i va intentar abraçar-lo. Des d’aquell dia, aquella noia va ser un clar motiu per viure, un nou al·licient per arribar a l’endemà. Però ara que tornava a estar sol, ara que la mala sort i l’egoisme de la mort s’havia emportat a la fada que li havia retornat la vida, ara que se sentia desemparat entre tant de dolor, tornava a visitar aquella via. Potser tenia ganes de tirar-s’hi, potser volia tornar a reviure aquell episodi d’anys enrere. Sí, potser ho hagués fet, si no fos perquè no podia treure’s del cap les paraules de la seva estimada: “La vida s’ha de mossegar amb ganes. Queixalada a queixalada. I així, amb ganes i il·lusió, lluitar per les coses bones, que sempre acaben donant color a les nostres parts més fosques.”

Desitjar-te

2011-09-24T12:23:00.001-07:00

Per fi el sol es deixa veure, es lleva mandrós però immens, com és ell. La seva llum penetra a l’habitació i em diverteix veure com milers de partícules de pols ballen dins els seus raigs. Badallo, m’estiro i et noto allí. Un dels meus peus toca el teu cos. Dorms amb una expressió de pau que fa que em desfaci per tu. Sense adonar-me’n dibuixo un petit somriure. És increïble tot el que em fas sentir, tot el que es desperta dins meu quan puc sentir la teva escalfor ben a prop meu. T’estimo, i m’ho repeteixo interiorment desenes de cops. Sense pensar-ho massa decideixo fer-te un petó als llavis. No vull despertar-te, per això ho faig suau, però al cap d’uns segons puc veure com els teus ulls s’obren lleugerament. Somrius i encara em desfaig més. Mai un “Bon dia” havia sonat millor. I em fas un peto dolç i calmat, i jo en vull més, molts més. En vull de calmats, de ferotges, d’aquells que cremen, dels que em fan sentir calfreds per tot el cos. Al cap d’uns segons ja no sé el que vull, et vull a tu, només a tu, probablement com mai havia volgut a ningú. I perdo els papers, ja no sé ni com em dic, deixo que em treguis feroçment la roba interior i no vull res més que no sigui sentir-te dins meu. I tu, que no ets partidari de perdre el temps, fas tot el què jo he desitjat. Em sento bé, amb ganes de tu, amb ganes d’acabar el que fa uns minuts hem començat. Gaudeixo de cada carícia, de cada petó, de cada mossegada, de tota la passió que es va desfermant dins teu. Serà un bon dia, no en tinc cap dubte, ara ja ets dins i vull que t’hi quedis fins que no pugui més, fins que els dos caiguem sobre el llit com dos gladiadors completament desarmats.

Sempre ho havia sentit

2011-09-13T13:29:00.000-07:00

Però a ella això no li importava. No s’havia llevat a l’hora que ho feia cada dia. Tampoc havia obert les finestres per a que la fresca del mati envaís la seva habitació. Havia deixat el llit sense fer, amb mig cobrellit per terra i el llençol completament rebregat. Gairebé ni s’havia pentinat. Només havia entrat al lavabo per fer un riu i veure reflexada al mirall la seva cara d’adormida. Havia deixat rajar una mica l’aixeta, i amb rapidesa s’havia apropa’t una mica d’aquella aigua fresca a la cara. No hi havia temps per més. No havia tingut em compte que el pijama que portava no era massa adient per sortir al carrer, però amb la seva jaqueta llarga fins als genolls tampoc es veia massa la roba que combinava quadradets amb ossets de peluix. Va córrer escales avall, sense pensar que amb les presses podia ser que acabés baixant-les a redolons. Ella només volia arribar a temps. Tenia tantes ganes de dir-li el què havia pensat, o més ben dit, el que ja feia dies que pensava. Feia temps que no corria d’aquella manera. Feia unes passes gegants, esbufegava de tant en tant, suava malgrat el fred d’aquell matí d’hivern. Estava tant contenta, tant, que pensava que cap cosa d’aquest món li podia espatllar aquell meravellós dia. De tant en tant es creuava amb algú que se la mirava despectivament. Ben mirat, semblava mig boja corrents d’aquelles maneres pels carrers. I quan per fi va arribar davant la casa del seu estimat, va veure com aquell home aparentment perfecte s’acomiadava d’una desconeguda amb un petó als llavis. Es va quedar immòbil, amb la respiració i el parpelleig dèbils. L’home se la va quedar mirant estranyat, sense saber què fer o què dir, i fins i tot se li va escapar el riure. Però a ella això no li importava. Va deixar anar un petit somriure i va començar a caminar tranquil·lament cap a casa. Era jove, tenia molt de temps i el món estava ple d’homes pels quals valia la pena obsessionar-se. Sabia que tot allò no era normal, que segurament necessitava ajuda, però també sabia que no valia la pena posar-se trista per una cosa tant insignificant. Ja hi hauria temps per plorar, ara només volia córrer i sentir com el fred li tallava la cara. Era boja, sempre ho havia sentit.

Un retorn esperat

2011-09-12T14:07:00.001-07:00

Aquest any, els regals d’aniversari m’estan arribant abans d’hora. Ja fa uns mesos, davant l’eufòria que va generar l’anunciat retorn de Sopa de Cabra, a casa em van donar diners per comprar-me la tant desitjada entrada per al que, en aquell moment, era l’únic concert que faria el grup gironí. Junt amb unes amigues, vam comprar les entrades poc minuts desprès que es posessin a la venta. L’emoció estava servida; el 9 de setembre teníem una cita amb Sopa de Cabra al Palau Sant Jordi. I bé, tant esperar el dia i ja ha passat! Només puc dir: ESPECTACULARS! Quan vam poder accedir al recinte van començar a notar-se els nervis, o les ganes de veure a un mític grup del rock català que pensàvem que mai podríem escoltar en directe. Amb un quart d’hora de retard, el concert va començar amb un espectacular joc de llums, gràcies al gran nombre de focus que hi havia i l’escenografia tant original que acompanyava als músics. Al cap d’uns segons, van començar a sortir a l’escenari els protagonistes de la nit, i va ser llavors quan Gerard Quintana ens va donar la benvinguda amb el tant esperat: Bona nit, malparits! Tot el públic es va tornar boig, tant que totes les veus del Palau es van unir en un únic crit. El concert va durar gairebé tres hores, temps suficient per no deixar-se ni una de les seves cançons més emblemàtiques. No sabria amb quina quedar-me, però, com no podia ser d’altra manera, el moment més emotiu de la nit va ser quan van tocar la cançó dedicada a en Ninyin: Seguirem somiant. En definitiva, l’esperat retorn dels Sopa no ens va deixar indiferents i, tot i estar rebentats de tant saltar, cantar i cridar, en volíem més, molt més! Va ser una nit genial, inoblidable, una nit que recordarem sempre, almenys jo. Sembla una cosa insignificant, però poder veure el retorn puntual d'un grup que va marcar una època i una generació que no era la meva, no té preu. Moltes gràcies Sopa, sou uns benparits!

Norma nº1

2011-09-04T16:18:00.000-07:00

Cal recordar que no som perfectes. Cal dir que cap humà mai ho serà. Hem de tenir clar que, per estar a gust amb tot el que ens envolta, primer hem d’aprendre a estimar-nos a nosaltres mateixos. Aquí comença part de la nostra felicitat. Hem de trobar aquella part de nosaltres que ens fa especials, únics. De vegades, necessitem veure les nostres virtuts en una altra persona, necessitem tenir un model a qui seguir. Doncs, si ho necessitem, endavant! No té menys mèrit això que haver nascut amb una gran força interior que permet estar a gust amb un mateix. Cada persona és un món, i cada món necessita coses diferents. De res serveix donar consells si a l’hora de la veritat no som capaços d’aplicar-los a la nostra pròpia experiència. Així doncs, cal valorar-se tot acceptant les pròpies mancances, pensant que mereixem ser feliços i estimats. Potser tot aniria millor si un dia tots els humans ens llevéssim pensant que som espacials, que cadascú de nosaltres té el que potser manca en algú altre. Potser estaria bé que un matí ,en obrir els ulls, tots fóssim capaços de dir-nos a nosaltres mateixos que ens estimem, possiblement com ningú mai ens estimarà.

Hola de nou!

2011-09-01T05:02:00.000-07:00

Bé, desprès de donar la volta al món amb bicicleta torno a donar senyals de vida. Ja sabeu que per mi agost és un mes força feixuc i avorrit, així que, desprès de meditar-ho molt, vaig decidir passar una tarda comprant material al Decathlon per iniciar la més gran aventura de la meva vida. Si us explico tot el recorregut veureu que el viatge,s egons com, ha estat una mica patètic. Com us quedeu si us dic que només passar per Butsènit ja vaig punxar una roda? Però no us preocupeu, amb quatre oracions ben dites a la capella que tenia just al costat, vaig aconseguir que la roda quedés com nova. La resta del viatge ha estat normal: calor al de dia i una mica de frescota a la nit, però tampoc massa. M’emporto bons records d’aquest viatge, i un bon nombre de tulipes que ja he regalat a la padrina per a que les planti i deixi el balcó de casa ben apanyat. Ja ho veieu, s’ha de pensar entot! També he vingut amb un carregament de Marihuana gentilesa d’un matrimoni holandès. He descobert que hi ha gent molt simpàtica pel món, i també que no tot gira al voltant del que fem els occidentals, sinó aneu a visitar a les tribus mongoles. Sentir-te al cul del món, en total tranquil·litat, mentre travesses les estepes no té preu. També em vaig quedar meravellada amb tots els tresors que amaga el Japó. He de reconèixer que el cinema ha tingut molt a veure amb la meva admiració vers aquest país Sí, sense anar més lluny, Memoirs of a Geisha és una de les meves pel·lícules preferides, i precisament aquest film recull unes imatges precioses d’aquest país insular. Però, a més de gaudir d’unes vistes meravelloses, també vaig poder degustar un bon plat de sushi, que per una persona de bon menjar com jo és d’agrair. En definitiva, he recorregut racons del món que valen la pena, però com que tampoc tinc ganes de passar-me una eternitat escrivint, avui ho deixo aquí. Demano disculpes per haver estat absent tant de temps, però, lluny de la flipada que he agafat escrivint aquest post,us diré que he estat ocupada i que per això us he tingut uns dies oblidats i oblidades. I alegria, que avui toca celebrar l’entrada al mes de setembre!

Una dona com n'hi ha poques

2011-08-10T12:13:00.000-07:00

Hi ha dones i dones. Sí, sembla que dir això sigui la cosa més estúpida del món, però no ho és. No faré un text feminista, ni molt menys, però avui vull dedicar aquest post a una dona força especial, una d'aquelles dones que s'allunyen de la resta, amb tanta personalitat que fan por i tot. Durant la nostra vida ens creuem amb determinades persones que ens aporten alguna cosa especial, i és cert, jo sóc jove, però sovint em sento afortunada per poder dir que per la meva vida han passat nombroses persones que m’han ensenyat coses molt importants a la vida. Avui he estat conversant amb una dona que m’ha donat una autèntica lliçó. Aquesta dona és forta, afectiva, eixerida, senzilla, bona mare, bona esposa i amiga... crec que em passaria una bona estona lloant la seva manera de ser. Òbviament, té defectes, com tot mortal, però el dia que la vaig conèixer més a fons, aquell dia vaig veure que seria una d’aquelles dones que m’ensenyaria molt. Avui, enmig de dos sucs de taronja i dos entrepans, m’ha impartit un màster accelerat del que és lluitar pel que de veritat vols. Avui, s’ha mostrat com mai ho havia fet, i us puc ben assegurar que em quedava embadalida escoltant-la. És genial, creieu-me, i qui no ho vegi és que no sap apreciar els tresors que dia a dia et pot anar regalant la vida. Dintre de poc començarà una nova etapa, molt ben acompanyada per cert, i només puc desitjar-li lo millor del món. S’ho mereix, tant ella com els que l’acompanyaran en aquesta nova aventura. Segueix així, amb aquest somriure que tant et caracteritza i el do que tens per trobar sempre la paraula que millor s’ajusta a cada moment. Fins sempre, tothom que val la pena es queda a la meva vida, per sempre.

Però ningú va dir que fos senzill

2011-08-02T12:08:00.000-07:00

És senzill enamorar-se d’algú que entra a la teva vida quasi per casualitat, tan sols per confessar-te que t’admira. És ben fàcil estimar a qui intenta vèncer les seves pors per regalar-te la millor de les seves parts. No costa massa regalar el teu cor a qui et fa sentir la persona més especial. No suposa cap esforç pensar cada minut del dia en qui et demostra que no pot viure sense tu. És senzill donar amor a qui saps que el necessita, tot sabent que tu en rebràs el doble. Em resulta fàcil, molt fàcil, creure en que, de vegades, el cor permet coses que la raó mai entendria. Per això és fàcil estimar-te, perquè em demostres que valdrà la pena, que, tot i semblar immoral, en el fons és ben natural aprofitar les oportunitats que et dona la vida per estimar i aprendre a ser estimat.

Mil histories en unes quantes cançons

2011-07-23T07:58:00.000-07:00

Com ja sabeu, sóc una autèntica fan de les cançons de Manel. La veritat és que m’agraden tant perquè cada cançó explica histories amb les que ens podem trobar cada dia. Però aquí no acaba tot. És la manera com ho fan, de vegades un pèl estranya, però sempre buscant les paraules i expressions adequades per fer-te pensar, el que fa de les seves cançons joies de la música catalana. Escoltant un CD dels Manel ens podem trobar de tot. Paraules com aquestes, per exemple: Aniré a ma mare ben vestit i, abans que res, li hauré de dir que em perdoni per tractar-la sempre així; aniré a la Margarida a fer-li un fill per, només veure’l, intuir que l’estimo més del que m’estimo a mi, que ens fan posar en la pell d’un soldat malferit durant una batalla, sentint el dolor, pensant que, si la sort no l’acompanya, potser no podrà tornar a veure a qui més estima, ni podrà aconseguir tot allò que desitja. La vida és curta, però és curiós com, de vegades, només sentim unes ganes esgarrifoses de viure i aprofitar quan ens veiem el dolor a sobre. També pot ser que ens trobem cançons que a simple vista poden semblar menys profundes, però que si les escoltem ens fan pensar en grans veritats. Que me’n dieu de totes les persones ofegades per tants diners i fama que, en determinades ocasions, desitgen ser normals i passar desapercebudes? Davant algú així, que sap que només aixecant un dit pot tenir tot el que vol, però que també se sent buit, sempre pots pensar: Comparteix pis amb estranys, busca una feina formal, puja al metro pels matins, ves al cine alguna nit. Però igualment mai entendràs, el que és anar passant els anys, esperant la solució, que s’emporti tanta por. No… tu mai viuràs com viuen els altres, ni patiràs com pateix la gent normal, mai entendràs el fracàs dels altres, mai comprendràs com els somnis se’ns van quedant en riure i beure i anar tirant, i si es pot, ja saps, follar de tant en tant. Prova a cantar, si ho fan els altres, i canta fort, si et sembla interessant. Riu a pulmó, si ho fan els altres, però no t’estranyi, si et gires, que es riguin de tu, que no et sorprengui si estan farts… de tu, jugant a ser com és la gent normal. Escoltant les cançons de Manel també podem pensar en tot el que podria passar en un futur si la por no es fes amb els nostres cors: Mira, panderetes, serpentines, apa nena, quines mitges!, hi som tots, sí, però fixa’t bé, com et miro, com em mires. Va, assumim-ho, els dies bons gairebé som invencibles! I ens crido: “Això és lamentable teatre amateur! I no la vida que se’ns escapa a cada moment”. I imaginem, i pensem en el que podria venir, i quan ja ens em endolcit, comprovem que, alguns cops, la vida no és com nosaltres imaginem: Mira com els nervis no han pogut, les paraules que buscàvem. Les diem i no fan por, les diem amb la veu alta: “Amor meu, sempre hi seré, amor meu, com ho dubtaves?” I ens crido: “Ja sé de què aneu i he perdut l’interès! Que la vida que ens hem perdut simplement no existeix”. O també, com és de suposar, l’amor pot ser el gran protagonista. Pot ser que escoltant una cançó ens sentim capaços de tot, de qualsevol cosa per estar amb la persona estimada, per gaudir de la seva companyia. I així, en mig de pensaments agradables, acabar imaginant la fugida perfecta amb el nostre amor. Ja se sap, els humans som amants de les aventures i tots, algun cop, hem volgut viure una història de pel·lícula davant el mar: Així doncs si un dia vens i passes per aquí, i sí malgrat la feina trobem un matí, no em perdonaria mai, no podria assumir, no agafar-te amb la moto i que no féssim camí, molt lluny d’aquí, a l’altra banda del món, hi ha un xiringuito amb quatre pins al fons, tu i jo asseguts a la barra d’un bar, sona bona música i som davant del mar. I encara dins dels mons de l’amor, també ens podem trobar amb aquell record que mai s’esborra, que sempre ens acompanya en algun moment. Sí, em refereixo a l’amor que mai vam poder aconseguir, aquell marcat com impossible, inabastable, o a un amor que va ser intens i feliç, però que ja ha arribat a la seva fi, tot i que, segons com, encara ens fa somriure en recordar-lo: I potser dormiré abraçadet a una dona a qui quasi no hauré explicat qui ets. Potser tindrem néts malparits que se’n fotin de mi quan no m’enteri de les coses. Però, quan seré vell, seguiré cantant-te cançons, igual. Caminaré lent i m’asseuré, a vegades, als bancs. Verset a verset convocaré el teu cos llarg i blanc i em podran veure somriure una mica per sota del nas. Per acabar, tant amb aquest post com amb el tema de l’amor, algunes lletres també ens mostren el final d’un amor que va ser bonic mentre va durar, tant, que val la pena matar-lo del tot compartint un bon ball: I, Dolors, ningú esperarà cap escena dolça davant cap portal, ni, Dolors, cap gran veritat serà revelada quan es faci clar. Avui, Dolors, mourem el cos al compàs d’un tambor accelerat, d’una gran línia de baix. Avui, Dolors, proposa un tema al cantant, un que es rigui de tu i de mi i d’aquesta història que ja no és important. Un que ens defineixi en tres acords, un que ens expliqui a la posteritat, un que conscientment sigui un punt i final, Dolors, un que sembli impossible que pugui acabar. I és que els finals no sempre són negatius i destructius.

Avui no estic d'humor

2011-07-21T06:03:00.000-07:00

Fins i tot la Sagrada Família mostra signes d’esfondrament. La Seu Vella, no fa massa, també va veure com un dels pinacles de la seva torre s’esmicolaven en xocar contra el terra. Fins i tot els carreus que componen els murs d’aquest imponent temple necessiten constants reformes per fer front al pas dels segles. Centenars de castells medievals d’arreu de Catalunya han mort en mans de l’oblit i el pas del temps. Si tota construcció que s’ha mantingut en peu centenars d’anys arriba un punt que necessita molt més que una bona estructura per aguantar-se dreta, és normal que els mortals com jo, de tant en tant, també necessitem ajuda per suportar les grans i petites batzegades que ens prepara la vida. De tota manera, les grans construccions juguen amb una mica de ventatja: conviuen entre nosaltres ignorant que els sentiments, de vegades, són més forts i destructius que la metralla que fereix les seves pedres.

Al meu parer...

2011-07-20T16:03:00.000-07:00

Aquesta nit ha estat una mica avorrida, potser per això m’he posat a elaborar una altra llista amb els homes més interessants, segons el meu parer, és clar. Com a curiositat, us deixo els enllaços de les dues llistes anteriors, per si de cas els hi voleu donar un cop d’ull: http://edurnezermoduz.blogspot.com/2009/11/mis-10-hombres-atractivos.html i http://edurnezermoduz.blogspot.com/2010/08/nova-llista-nueva-lista.html . Aquest cop, però, em limitaré, tan sols, a fer algun comentari sobre les noves incorporacions al ranking, ja que els altres ja els coneixeu de les anteriors. I bé, aquí us deixo als meus 10 famosos interessants.

10. ROGER COMA (34 anys)

9. GUILLEM GISBERT (29 anys): La primera nova incorporació de la llista: L’home de l’Ukelele, més conegut com el cantant dels Manel. No em feu dir que és el que m’agrada més d’ell, no sé si la veu, el nas, la barba o la seva cara de mala llet.

8. MARK CAVENDISH (26 ANYS): Segona nova incorporació: Líder de l’actual Tour de França a la classificació individual per punts, desprès de vèncer, de moment, 4 etapes. Deixant de banda que ja des de petita he mostrat un especial interès per les cames musculades dels ciclistes, els ulls d’aquest home no tenen preu.

7. ROGER FEDERER (29 anys)

6. MICHAEL BUBLÉ (36 anys): No ens enganyem, heu escoltat la veu d’aquest home? Simplement, genial. No serà Sinatra, però poc li falta.

5. JOHNNY DEEP (47 anys)4. MARC COMA (35 anys): Tercera i última incorporació a la llista: Campió de tres edicions del Rally Dakar, entre les quals es troba la d'aquest any, entre d'altres triomfs. I bé, com que avui estic una mica xula, he decidit posar una foto d'en Marc i meva. Què us sembla?3. DAVID BOREANAZ (41 anys)2. HUGH JACKMAN (42 anys)1. HUGH LAURIE (51 anys): Sí, està bé, he dit que tan sols comentaria les noves incorporacions, però com voleu que no digui res sobre aquest tros d’home? És impossible! Per cert, ja sabeu que serà el nou rostre que ha escollit L’OREAL per promocionar els seus productes de cosmètica per a homes? Sobretot, que no se’m torni metro-sexual!

Jo em posaré els guants, i tu?

2011-07-19T16:24:00.000-07:00

Adolescents masculins amb pinta de xuletes que vesteixen samarretes tres talles menors a la seva, pantalons que agafen bé les natges del cul, bambes d’imitació professional i gafes de sol que només es treuen per regalar mirades desafiants a qui gosi mirar-los als ulls. Nenes de dotze anys que van pel carrer amb un cartell que hi posa: Folla’m. Progenitors i progenitores despreocupats i despreocupades dels fruits d’una nit de sexe boig per celebrar la victòria del Barça. Conductors kamikazes que es pensen que són els protas de The fast and the furius, només que ells porten una relíquia de Ford i el guapo de Brian O’Conner portava un Mitsubishi Eclipse retocat a més no poder. Polítics que no veuen que, davant de tot, són mortals i que han d’aprendre a acceptar, també, els seus errors. Dones de més de seixanta anys que et miren de dalt a baix i, sense dissimular, fan algun comentari sobre tu a la seva acompanyant de trajecte i xafarderies. Gent que no et saluda pel carrer i desprès t’envia una sol·licitud d’amistat al Facebook. Homes sucosos de segona edat que mereixen una garrotada que els parteixi l’esquena. Tothom és com és, no sóc ningú per posar-me amb la resta de món, però molts dies, quan surto al carrer, em pregunto com pot ser que cada cop hi hagi més gent que em repugna. És així, de vegades trist, de vegades graciós, sigui com sigui, jo ja m’he comprat uns guants de boxa, per si de cas.

De vegades perds el que més vols

2011-07-18T04:47:00.000-07:00

Havia compartit estones meravelloses amb ell. Li encantava, sempre havia estat així i segurament així seria fins al dia de la seva mort. Cada matí, només llevar-se, ja pensava en ell, en la seva olor, el seu tacte, tota la seva essència que, en determinats minuts del dia, li aportaven una dosi considerable de plaer. Desprès de treure’s les lleganyes dels ulls s’entregava íntegrament a ell, compartint una estona de relax tot encenent una cigarreta, la primera del dia. Però mai s’acabava fumant aquella cigarreta, l’encenia, només, per sentir l’olor, per fer aquella estona una mica més agradable, tenint en compte que fumar sempre havia estat una altra de les seves passions. Aquella estona de tranquil·litat es feia més intensa quan els seus llavis entraven en contacte amb el seu cos, fort, amb aquella olor especial que tant li agradava. Al cap d’una estona, llegia el diari al seu costat. Un matí, però, les coses no van sortir com ella volia. Mentre estava gaudint de tot el que ell li oferia, va rebre una trucada. Era força estrany que algú la truqués tant de matí, per això va agafar el telèfon amb certa impaciència. La conversa es va allargar massa, tot i que ella no podia oblidar que, en aquell moment, voldria estar fent una altra cosa. Sabia que l’havia deixat abandonat, ni que només fos per uns minuts, però odiava deixar-lo de banda de bon matí. Odiava que algú li espatllés aquell preuat moment. Al cap de deu minuts va penjar el telèfon. Va tornar a la taula, ell encara hi era, però no va tardar massa en adonar-se que alguna cosa anava malament. Havia tardat massa, tant que el seu estimat cafè s’havia refredat. Havia perdut part d’aquell olor que tant li agradava, el seu cos ja no era el mateix i la temperatura havia disminuït tant que ja havia perdut la gràcia. Potser sí que n’estava fent un gra massa, però si una cosa odiava era llençar el cafè fregadora avall.

Una nit per pensar

2011-07-17T15:28:00.000-07:00

Gairebé ja no recordava el que suposa estar una nit relaxada, sense pensar en res, llegint a estones, escrivint en altres, oblidant el pas del temps. Doncs bé, aquesta nit, ho he recordat. Desprès d’un sopar molt agradable amb els de casa, he decidit estirar-me damunt del llit, deixant que l’aire que entrava per la finestra acaricies tot el meu cos. S’hi estava de meravella i, poc a poc, he començat a evadir-me del món real. Un bon llistat de cançons prèviament seleccionades posaven banda sonora al meu moment de relax, i cada una d’elles em feia pensar en aspectes diferents de la meva vida. La veritat és que m’encanta deixar-me portar per la música. És genial pensar en coses importants per mi mentre escolto una cançó que pel que sigui feia temps que no escoltava. Sí, quan trobo una cançó que m’encanta però que tenia oblidada el plaer és doble. De vegades, però, sense voler, acabo recordant coses que no em fan precisament feliç, però sempre he pensat que hi ha coses que no cal oblidar, per molt que ens hagin fet patir. Tant si ho acceptem com si no, són part de la nostra vida. I, bé, he estat així prop d’una hora, pensant i pensant, donant tombs a coses realment importants. Quan he obert de nou els ulls he notat una gran pau interior i he somrigut. Aquesta sensació no dura eternament, dura tan sols unes hores, però em serveix per agafar-me les coses amb més ganes. Sabeu? De vegades, si aprenem a conèixer-nos una mica més, no necessitem cap altra teràpia que no sigui mantenir converses amb la nostra pròpia ment. Funciona, potser perquè saps que la teva ment mai t’abandona.

Darrere de cada estrella

2011-07-11T13:09:00.000-07:00

Al cel hi ha milions d’estrelles. Milions de llumetes que, de vegades, mentre les contemplem, ens fan recordar persones que ja no tenim al nostre costat. És cert, quan algú estimat ens deixa no pensem en que segons més tard brillarà al cel, i no ho fem perquè el que volem és que estigui al nostre costat. És al cap dels dies, quan ja hem assumit que ja no hi és, quan, tot mirant al cel, pensem en les seves paraules i la seva persona. L’evoquem, sovint en silenci, amb llàgrimes als ulls i una certa impotència per no tenir els poders suficients per tornar-la a sentir ben prop nostre. És dur sentir aquesta impotència, sentir que per molt que vulguis ja mai més podràs tornar a abraçar-la, donar-li un petó o demanar-li consell. Potser per això busquem aquesta persona a milers de quilòmetres de distància: al cel. La recordem, la recordem com una part important de nosaltres, amb aquella llum que la feia especial, la mateixa llum que fa que la puguem contemplar des de la terra. Tots els estels tenen alguna cosa especial, alguna persona darrere que els fa brillar per si sols, amb tota la seva força. Sé que en aquests moments no hi ha paraules que valguin, però fes-ho: mira un estel i posa-li nom tot pensant en aquella persona que ja no és al teu costat. Ara ja és un estel, per tu el més bonic de tot el firmament.

Desfés-te

2011-07-07T12:16:00.000-07:00

Si em fas un petó em desfaig. Em desfaig com un gelat en mans d’un nen poc afamat. Com un glaçó de gel compartint got amb un bon raig de whisky. Em desfaig com es desfan els bombons al sol. Com la cera d’una espelma en notar l’escalfor de la flama que s’alimenta poc a poc. Si els nostres llavis s’uneixen, em desfaig, em desfaig com es desfan els glacials d’alta muntanya en arribar la primavera. Com la mantega abandonada al centre d’una paella escalfada prèviament. Em desfaig com es desfan els núvols una tarda de vent. Com els terrossos de sucre que cada matí moren per endolcir el meu primer cafè matinal. Si em beses em desfaig, em desfaig com et desfàs tu quan et dic que t’estimo.

T'estimo

2011-07-05T12:12:00.000-07:00

Sense saber com, pot ser que el mot “T’estimo” prengui més importància de la que mai ens haguéssim pogut imaginar. Pot ser que algun cop a la nostra vida haguem estimat coses que no teníem al nostre abast, però quan comencem a estimar de nou veient que els nostres sentiments són correspostos ens sentim com en el Paradís. Fins i tot fa que oblidem el sofriment de temps passats, els somnis mai fets realitat. Hi ha mil maneres d’estimar i cada una dóna un significat diferent al fet de dir: T’estimo. Molts cops em pregunto com pot ser que una paraula tant bonica costi tant de pronunciar. Sí, així és, a mi em costa moltíssim dir “T’estimo”. I no perquè no ho senti, és a dir, no perquè ho digui forçat, no és per res de tot això. És, senzillament, que abans de pronunciar aquesta paraula màgica, dins meu es produeixen un seguit de reaccions químiques que fan que el meu estómac estigui a punt d’explotar. Però un cop la dic em sento descansada. Descansada i feliç. Feliç, sobretot, per poder formar part d’aquelles persones que tenen cor i saben estimar. Pot semblar una tonteria, però no tothom és capaç de fer-ho. I ara, que ja he descobert un nou motiu per dir “T’estimo”, crec i desitjo que les meves ganes de pronunciar aquest preciós mot no s’acabin mai. Ara, més que mai, estimo amb bogeria.

"Una història per canviar-te la vida": L'obsessió d'aconseguir tot el que desitgem

2011-07-03T04:33:00.000-07:00

De bon matí va obrir les finestres per poder sentir l’aire fresc a la cara. I mentre notava la frescor a les galtes, es va quedar immòbil observant el paisatge que s’anava dibuixant davant els seus ulls. Va sospirar. Es preguntava on era la seva eterna obsessió. Es preguntava on era ell. De ben jove, ja sabia que algun dia el trobaria, que de ben segur estaria amagat enmig de les muntanyes, esperant que un bon dia ella el descobrís i el prengués. Precisament per aquell motiu havia viatjat fins allí, per buscar-lo, trobar-lo i posseir-lo per sempre més. Ella, que sempre havia estat una dona amb les idees clares, ara començava a dubtar de tot. I si s’estava equivocant? I si havia malgastat part dels seus estalvis i el seu temps per res? I si tot el que havia somiat i suposat era fals? De cop i volta, la seva ment es va començar a omplir de preguntes que no era capaç de respondre i, com si de sobte algú li hagués posat presses, va tancar les finestres i va entrar a la dutxa, disposada a passar uns quants minuts sota l’aigua tèbia que l’ajudaria a decidir per on començava a buscar.

Fragment de l'obra guanyadora de la categoria B del XVè Concurs literari de la Vila d'Alcarràs (2011) - Edurne Laurenz Bagué

L'etern dilema

2011-07-01T04:53:00.000-07:00

Ser humans comporta moltes responsabilitats. El nostre afany de voler anar per la vida sempre amb les mans netes, ens fa plantejar-nos un bon grapat de preguntes que, molts cops, no tenen pas resposta. Al meu parer, aquest és un dels problemes que més afecten als humans. El fet de no saber a qui fer cas, si al cor o a la raó, és l’etern dilema de la humanitat. En el mau cas, no sabria dir si sóc més racional o més passional, ja que quan sento ho faig d’una manera tant explosiva que fins i tot em fa mal a mi mateixa, per altra banda, em deixo influenciar massa pel que em diu el cap, sabent que molts cops es contradiu amb el que em diu el cor. La por a perdre, la por a autodestruir-me a mi mateixa per no saber controlar els meus sentiments m’empenyen a pensar que arriba un punt a la vida en el qual pensar massa les coses significa no tirar endavant. Llavors arriba l’impuls, aquella passió interna que en algun moment ha de sortir, perquè si es queda a dins destrueix tot el que troba al seu abast. I un cop la fera està deslligada, mentre marxa i no torna, la raó fa la seva feina. La por apareix, les ganes de saber la solució a tots els problemes de la vida m’obliguen a pensar que la meva manera d’estimar i de patir pels demés és una bomba de rellotgeria que, alguns cops, m’ofega i em converteix en un ésser subjectiu en molts aspectes. Les ganes de fer-ho tot bé, molts cops xoquen amb el que sento o tinc l’impuls de fer. És en aquests moments quan odio sentir de la manera que sempre he sentit, malgrat això hagi fet de mi una persona més forta, més prudent, però amb una gran por: Sortir perdent de les jugades per haver donat molt i haver rebut ben poc.

De vegades...

2011-06-24T07:02:00.000-07:00

De vegades sospirem. A vegades riem sense motiu aparent. Alguns cops, encara amb els ulls mig tancats, tenim ganes de veure el desenllaç d’aquell somni que tant ens ha agradat. Un bon dia, algú molt proper ens diu: Eh, tu! Desperta! Estàs a la lluna! Alguns cops reaccionem, altres pensem que ja estem bé a dalt dels núvols. Sigui pel que sigui, on, quan i per què, no importa, la qüestió és que, de vegades, sentir aquestes coses ens fa sentir bé. Alguns dies, ens passem les hores somrient, potser no sabem ben bé perquè, o per qui, però la veritat és que fer-ho ens senta bé. Sí, tothom hauria d’experimentar el plaer que suposa passar-se els dies dibuixant somriures sense parar, perquè, ja ho diuen, un dia sense somriure és un dia perdut. El fet és que, el dia menys esperat, us podeu sorprendre pensant que teniu molts més motius per sentir la felicitat dels que penseu. Creieu-me, és feina vostra trobar allò que us fa feliços. La felicitat no us vindrà a buscar, no us esperarà, vosaltres heu de buscar-la, trobar-la i conservar-la per sempre més. De vegades la trobes en el lloc o en la persona menys esperada, no saps fins quan durarà, si molt o poc, però les teves ganes de pensar tan sols en el present et fan gaudir, com mai, del que dia a dia et prepara la vida.

Però sempre ens en sortim

2011-06-13T14:34:00.001-07:00

El sol espetegava amb tanta força que va pensar que, si no es posava crema per tot el cos, acabaria vermella com una gamba. Va decidir que el seu marit seria l’encarregat d’untar-li tota l’esquena, tot i que era conscient que ho faria desprès de remugar una bona estona. Li va empastifar la crema a l’esquena i ella es va acomodar de nou damunt la tovallola, aquest cop, però, de cul enlaire. Va deixar caure el cap damunt l’encreuament que feien els seus braços lleugerament flexionats, i va tancar els ulls. Amb els ulls tancats, semblava que podia percebre molt millor tots els sons que l’envoltaven. Amb una mica d’esforç podia escoltar, fins i tot, la conversa que portaven els dos joves que estaven a poc metres de la seva dreta. Llavors, va sentir els crits del seu fill i del seu nebot, que ja venien cridant: “Qui arribi últim és tonto!” . “Típic joc de criatures”, va pensar interiorment. Al cap d’uns segons, ja els tenia al seu costat, posant-li els peus plens de sorra damunt la seva esquena recoberta de crema. Els dos nens venien esvalotats, desprès d’haver trobat una petxina a prop de l’aigua. Sabia que no estava bé ignorar-los, així que es va incorporar i va agafar la petxineta amb les seves mans. Desprès d’observar-la uns segons i escoltar les aventures dels dos nens, els va dir que si es portaven bé farien un collar amb ella. Aquella idea va encantar als dons nens, que van marxar corrents disposats a trobar més petxines per fer molts més collars. Desprès d’aquell episodi, va decidir deixar-se anar, de nou, damunt la tovallola, mentre observava com el seu marit seguia marginat del món, llegint les últimes planes d’un diari dos dies vell. Va decidir no pensar en res més, va tancar els ulls i va oblidar que dintre de poques hores tornaria a la vida que tant l’ofegava.

Per imaginar que no quedi!

2011-06-13T09:44:00.000-07:00

L’altre dia, no sé ben bé per quin motiu, em vaig posar a pensar en el meu casament. Em vaig sorprendre a mi mateixa, ja que encara no he après a trobar massa sentit a això de contreure matrimoni, però també em va agradar aquella sensació. Vaig necessitar menys d’un segon per pensar en l’escenari: La Seu Vella. Vaig forta, eh? Però no us penseu pas que vaig pensar amb una Seu Vella decorada amb desenes de flors o petits detalls, sinó que la vaig imaginar senzilla com sempre. De nit, il·luminada com cada dia i sense cap indici de casament. És a dir, com la podem veure cada nit de l’any. La meva imaginació no necessitava res més, a part de la persona especial en qüestió, la família i els amics més propers. De capellà tampoc en necessitava cap, amb tots els respectes cap a l’Església, és clar, però és que jo i la religió no som massa amigues. I és que la Seu Vella significa tant per mi, que tan sols amb la seva presència pot fer de qualsevol cosa una experiència meravellosa. Els que em coneixeu ja ho sabeu: em conformo amb poc, mentre estigui fet amb ple sentiment. I així va acabar el meu casament imaginari. Sí, ho sé, fins i tot és cutre, però a vegades també m’agrada pensar en coses d’aquestes. Proveu-ho, potser també us agrada!

Basat en fets reals

2011-06-10T05:06:00.001-07:00

Et lleves una mica tard. Et dutxes i et vesteixes a una velocitat descomunal, no fos cas que arribis tard a la universitat i hagis d’entrar a la classe davant la mirada atenta de tots els teus companys, més la deu teu professor, que no dubtaria en preguntar-te: “ Una nit mogudeta?” I tu riuries per no escopinar-li a la cara, però t’acabaries assentant tot escoltant els somriures dels teus companys. Així que puges al cotxe i comences el trajecte cap al teu destí, amb tanta mala sort que davant teu, en una zona de línia continua, portes un prudent conductor que va a menys de 70 km/h. Tens ganes de matar-lo/la, però desprès penses que en el fons tot això et passa per haver sortit tard de casa. Per fi, el cotxe es desvia direcció Butsènit. El carril dret ja és tot teu, així que acceleres fins arribar al límit de velocitat: 100 km/h. Tampoc cal abusar, que les coses no estan per anar soltant els diners en multes. Al cap d’uns minuts, en una d’aquelles rotondes que, si es fan bé, són tant eficaces, et cagues en la mare que va parir al conductor que et tanca per l’esquerra. I bé, et vas posant de mala llet, fins que, sense motiu aparent, mentre escoltes una bonica cançó del CD que no pots parar d’escoltar últimament , deixes anar un somriure i penses: Avui pot ser un gran dia!

Tenir ganes de jugar a tennis

2011-06-08T03:50:00.000-07:00

Fa uns quatre anys, vaig decidir que volia jugar a tennis. La veritat és que practicar esport sempre m’ha agradat, malgrat no llueixi un cos d’esportista, tot s’ha de dir. Quan era petita, matava per portar una pilota de futbol als peus. M’encantava. Sempre recordaré els esbarjos de primeria, quan em reunia amb tots els nois i alguna altra noia de la classe per jugar a futbol. Com m’agradava! Quan vaig entrar a l’institut, vaig començar a perdre la costum de jugar a futbol a l’hora del pati, donat que els grans ocupaven tots els camps i si et posaves a jugar amb ells podia ser que perdessis el cap o t’enfonsessin la laringe d’una pilotada. Així doncs, a falta de futbol, vaig tornar a trobar-li la gràcia a la bicicleta. I dic tornar perquè em recordo, ja de ben petita, donant tombs pel mas amb una bicicleta que no tenia gran cosa a veure amb les que poden tenir la canalla d’ara. Em vaig començar a aficionar a pedalar, i el meu cos ho va agrair. A l’institut sempre es van potenciar les sortides amb bici, així que poc a poc vaig anar agafant ritme i resistència, el just per començar a fer rutes més llargues i boniques. Durant la meva estada a l’institut també vaig començar a jugar a bàdminton, un esport que vaig acabar deixant per passar-me al tennis. Recordo que em vaig comprar la raqueta en una tenda del poblet on tinc la meva família basca. Deu ser per això que m’agrada tant aquella raqueta. Vaig jugar a tennis durant uns tres anys, però ho vaig acabar deixant quan vaig començar segon de batxillerat i tenia més feina. Ara, m’agradaria tornar a jugar. Bé, almenys el meu poble disposa de pistes per anar-hi a passar una estona. Caldrà parlar-ho amb els meus contactes aficionats al tennis. I desprès del tennis va venir el volei, fins a dia d'avui. No sé ben bé perquè m’he posat a escriure tot això, però suposo que tot és culpa del senyor R. Federer. Sí, ara mateix estava mirant vídeos de les seves millor jugades i com que veure’l jugar és un plaer, m’ha fet recordar el meu breu pas pel món del tennis, a més de fer-me venir ganes de jugar-hi de nou.

Canviar un "sí" per un "no" i entregar-te a una altra causa

2011-06-07T16:04:00.000-07:00

Tot va bé, fins que arriba el dia en el que tens ganes de callar la boca a tots els que parlen de tu sense saber ben bé com són les coses. Parlaré clar, i és que fa uns mesos vaig dir un “sí, vull!” un pèl precipitat. Amb les hores, vaig començar a notar com aquella elecció m’havia deixat buida i, sense pensar en les possibles crítiques que rebria, vaig canviar l’afirmació per la negació, deixant endarrere la meva primera elecció. I dies més tard, desprès de rumiar-ho força, vaig decidir dir el “sí, vull!” a l’opció que creia que m’ompliria de veritat. I ara, a raó d’aquest canvi d’opinió, certes persones es veuen amb la capacitat de jutjar-me fins i tot en l’àmbit personal. Sí, hem arribat al punt en el qual la gent ja mescla política i personalitat, afirmant que no sóc una persona de fiar, donat que primer vaig dir que “sí” per desprès dir que “no” i entregar-me a una altra causa. I la meva pregunta és: Tots els que tant critiqueu, mai us heu equivocat, oi que no? Doncs sí és així, accepteu la meva més sincera enhorabona. Quina sort teniu d’encertar-ho tot a la primera i no ser acusats de mentiders i de persones de mal fiar. Sabia que això passaria, però això no vol dir que no estigui en el dret d’expressar en aquest bloc tot el que penso. Per altra banda, m’agradaria que tots/es els/les que tant em critiqueu tinguéssiu el valor de dir-me tot el que penseu, però a la cara. Mireu, a mi m’agrada anar a l’arrel de les coses i amb el cap ben alt. No em penedeixo de res del que un bon dia vaig elegir. Ho vaig fer perquè ho creia oportú, i cap dels que no sabeu com van anar les coses de veritat teniu dret a jutjar-me. Ja n’hi ha prou de ser ovelletes que només fan cas al pastor, ja n’hi ha prou de fer una muntanya de bestieses amb tan sols un granet carregat de mentida, ja n’hi ha prou de tanta estupidesa! Penseu que algun dia podeu ser vosaltres els que canvieu algun “sí” per un “no”, o deixareu endarrere altres decisions. I penseu, també, que cadascú recolleix el que sembra.

Missatge per a ignorants

2011-06-06T07:08:00.001-07:00

A vegades em poso de mala llet amb tanta rapidesa i facilitat que em faig por a mi mateixa. Sí, de fet, la meva mare acostuma a dir-me: Miura. La qüestió és que m’he posat a pensar en determinats temes i he acabat amb l’estúpida idea que diu: “Gent jove pa tou! Deixeu lloc als grans que són els que en saben! Vosaltres no sabeu gran cosa de la vida! Deixeu que els grans us ensenyin!” I quan penso en tot això pateixo una mutació interior que em revoluciona la sang i em converteix en una senyoreta Hulk. Ser jove no vol dir ser inútil, ni inexpert, ni menys capacitat. No. Ser jove vol dir tenir molts anys per endavant, per equivocar-se, caure i tornar-se a aixecar, per aprendre de les bufetades de la vida, però també per demostrar que, si es vol, es pot fer molt amb pocs anys a les butxaques. Mireu, jo no vaig per la vida pensant que canviaré el món, però si una cosa tinc clara és que les coses s’han de portar a dins i s’ha de créixer amb elles. Si quan ets jove no et mou res, cap inquietud o interès, tens un gran problema. Així de clar. Has de notar que et bull la sang, que part de les coses que t’envolten no t’agraden, has d’intentar fer coses per canviar tot el que estigui al teu abast i necessiti una millora. I us asseguro que criticant sense moure ni un dit no s’arregla res. Fa uns anys, em vaig dir a mi mateixa que no em deixaria trepitjar per ningú. Segurament, em tocarà patir, les coses no sempre seran com jo voldré, produiré odi a certes persones, però també tinc ben clar que mai toleraré que se’m xafi. Qui pensi que per ser jove sóc ruc i dèbil està molt equivocat. Cal tenir les urpes ben afilades per treure-les quan faci falta.